Pau Arenós (Vila-real, Castelló, 1966) és, segons Arzak, el millor cronista gastronòmic que existeix. ¿Exagera el pope basc? Penso que no. El seu currículum, tan llarg com impressionant, inclou un Premi Nacional de Gastronomia (2005), un altre al millor llibre del món de xefs (Els genis del foc, 2000), la coordinació de la revista Dominical, una crònica setmanal sobre restaurants a la web d’El Periódico, columnes, reportatges, entrevistes … El seu últim llibre, La Cocina de los Valientes, és imprescindible per entendre la revolució gastronòmica mundial que va iniciar Adrià a El Bulli. Quan parla no puc fer més que escoltar i intentar aprendre.
Quan jo estudiava a l’institut em van dir que un moviment, artístic, creatiu, no ho és fins que algú ho explica. Fa l’efecte que tu has explicat el que sigui que ha passat aquí …
Sí. És un procés bastant complex que comença amb un repte el 2003, quan el dominical de The New York Times publica un reportatge amb Adrià en portada que titulen The Nueva Nouvelle Cuisine. Això genera en el mateix Adrià una gran inquietud. Aquest bateig de la Nova Nouvelle Cuisine no només ve de fora, d’Arthur Lubow, un nord-americà, sinó que, a més, els converteix en captius de la Nouvelle Cuisine. És una submissió als francesos difícilment acceptable. No perquè aquesta cuina no tingui a veure amb ells, que sí que té i molt, sinó perquè a partir de la base francesa ells han sumat idees, han ampliat la parentela. Ferran va preguntar a amics i coneguts, com ens diem?. Hi va haver molts noms.
El febrer de 2006 vaig escriure un article a El Periódico parlant de la cuina tecnoemocional, definint-la. No només calia identificar el moviment i donar-li nom, calia treballar moltíssim. Després del nom, vaig decidir escriure la definició i després els deu punts.
Això m’ha obligat a passar 5 anys viatjant, estudiant el treball de xefs internacionals per saber si aquest moviment que va néixer aquí estava atacant, com un virus, a tot el món.
